divendres, 13 de novembre de 2009

Capítol 8

(fragment)

Bernat es preguntava com podria abordar un home que possiblement no devia eixir de casa. Si deia de qui era fill i nét, a l’encarregat, li tancaria les portes als nassos...
Va estar reflexionant durant uns dies. Però no trobava cap estratègia que li pogués aprofitar. Era un assumpte molt delicat. Finalment, va trobar una drecera, tot i que indirecta. Abordaria Maria i li demanaria si ella coneixia la història. Naturalment que tenia un risc. Que no el cregués o, cas que s’arriscara a preguntar als seus pares, que negaren contundentment la història. Aleshores, el podria agafar com un mentider, un calumniador, i no li tornara a parlar en tota sa vida. Però estava decidit, coneixent-la, a córrer el risc. Maria s’envalentonava davant de qualsevol entrebanc. I més si entreveia que li ocultaven la veritat. Potser si la resposta dels pares no la convencia, la impel·lís a anar més allà. Bernat tenia dubtes que aquell collar, únic i de valor incalculable, hagués estat mostrat gratuïtament a uns fills adolescents sota el perill que se n’anaren de la llengua o es preguntaren per què la mare no el lluïa públicament.
Una volta meditada i presa aquella decisió, que podria resultar impactant i demolidora per a Maria, va esperar el moment oportú. El moment el trobà divendres de la setmana següent, a l’hora de l’esplai, quan Maria es va ressagar envers les amigues.
—Maria, vull parlar amb tu —li va dir amablement però amb una veu exigent.
—No tenim res que parlar, tu i jo –li va respondre ella sense aturar-se un segon.
—Més del que creus —la va abastar i la va agafar pel braç—. Vull confessar-te una intuïció que tinc. I revelar-te un secret.
Ella va fer que continuava el camí, però alentí lleugerament el pas. Com podia la seua curiositat femenina negar-se a conéixer quina intuïció i quin secret li volia revelar Bernat? Ell notà aquesta reacció i, abans que ella provara d’allunyar-se, li va revelar:
—La intuïció és que la prohibició dels teus pares perquè em parles, no respon a la meua oposició a l’explotació de la pedrera per part de l’empresa de ton pare, sinó que va molt més enllà, m’entens?
—I, quin és el secret? —preguntà Maria fingint que no li donava importància.
—Què saps d’un collar de diamants? —Bernat la va mirar fixament.
—Què vols dir? —s’aturà ella, sorpresa per aquella pregunta que no esperava.
—No podem parlar ací al mig del hall. El que t’he de revelar és un secret molt important, crec jo. Afecta la teua i la meua família. Vols que eixim al pati i ens retirem una miqueta? —li va demanar amablement.
Maria no s’hi va negar. Sentí una gran curiositat per conéixer aquell secret. Amb dissimulació, es van allunyar del grup d’amics.
—Digues —li va demanar ella.
—Un dia vaig sentir parlar d’un collar de diamants. Em vaig interessar i he fet les meues indagacions, saps? I et contaré tot el que sé…
Maria féu un mos a la berena. Mirà Bernat, sense perdre ni una síl·laba.
—Poc després d’acabada la guerra —va iniciar ell el relat—, li van robar un valuós collar de diamants a la meua àvia. En vols conéixer la història?
—I què va i què em ve, a mi? —preguntà, indiferent—. Ton pare li va robar la nòvia al meu i ara em véns que vos van robar un collar de diamants, a vosaltres.
—A tu t’afecta indirectament. Deixem ara la història de la furtamenta de la nòvia, que no ve al cas. Al que em referisc és al robatori del collar. Si la vols conéixer, la història, tots els rumors apunten cap a un membre de la teua família.
Bernat ho va dir tan certament, que Maria va envermellir. Gairebé se li va ennuegar el mos que estava mastegant.
—Ets un artista inventant-te històries difamatòries! Qui t’ha contat eixe romanç?
—Ja t’he dit que he estat informant-me, saps? Encara no tinc la prova definitiva, perquè no puc parlar amb la persona que…
—Doncs quan tingues la prova definitiva, m’ho fas saber! —es va traure la mà de Bernat d’un rampell, vertaderament indignada, i se’n va anar a buscar les amigues.
Bernat quedà perplex. Creia que Maria sentiria curiositat per conéixer la història, però no havia comptat que podria prevaldre la defensa de l’honorabilitat familiar. Potser va errar l’estratègia en inculpar algú de la seua família abans de contar-li la història. Com podia admetre Maria sense més ni més que un membre de la seua família estava implicat en el robatori d’un collar de diamants? Bernat va estar segur que Maria ho ignorava i que ella, d’una manera o altra, acabaria interessant-s’hi.
Efectivament, Maria, després que es va calmar, les seues neurones van començar a reflexionar sobre les paraules de Bernat. Aquella intuïció que ell li havia confessat, no li havia passat a ella per alt després d’haver discutit amb els seus pares arran de l’excursió a les Penyes Altes. Va comprendre que ell tenia part de raó. Que l’enemistat amb la família de Bernat venia de molt més lluny. Que, per tant, era anterior a la postura que mantenia Bernat amb l’explotació de la pedrera. Acceptà que no havia trobat una reacció coherent, per part de sa mare, un corrent de simpatia cap a Bernat, després que aquest l’ajudara a traure-la del clo. Quan va ingressar a l’institut, els pares li havien insinuat que l’evitara, a Bernat. El pare, però, arran de l’afer de la pedrera, amb una sola mirada, una mirada d’acer, i unes poques paraules, en va tindre prou per a aclarir la seua postura. Que siga l’última volta que faces referència, en aquesta casa, a cap membre d’eixa família, la va advertir. Quan el pare parlava, creava un dogma de fe, indiscutible, hi estigueres o no d’acord. Devia ser cert que darrere d’aquella actitud tan intransigent hi havia res més, una vella història interfamiliar irresolta? Però, per una altra banda, com podia ningú de la seua família, materna o paterna, si estaven en bona posició econòmica, haver gosat robar un collar de diamants? Va pensar que ningú no està lliure de sentir enveja o cobdícia per alguna cosa. De ser certa la història que li havia insinuat Bernat, quina branca de la família hi havia estat implicada? Hauria sentit la mare parlar de la història del collar de diamants?
Si volia esbrinar-ho, hauria de disculpar-se davant de Bernat. Però va decidir que no podia fer-ho, després de la plantada que li havia fet. Però Bernat havia posat el cuc dins la poma. No li quedava cap altra eixida que jugar-s’ho tot a una carta i preguntar-li discretament a sa mare què en sabia. Ella no podria dormir tranquil·la ni mirar els seus pares, ni els avis, amb els mateixos ulls si abans no resolia aquella qüestió…

Torna al BLOC.

Cap comentari:

Publica un comentari